Val la pena escoltar els mitjans de comunicació?



Cabells de punta

Cada dia quan escolto les notícies, llegeixo els diaris o miro les televisions, o sigui, els mitjans de comunicació, els cabells que em queden se’m posant de punta ja que la visió que ens transmeten és la d’aquell pou que totes les cases de pagès tenien i que hi enviaven tota la porqueria que produïen i que no cal escriure el seu nom perquè tots sabem a què ens referim. Com a consol ens queda la possibilitat d’escoltar la música dels anys seixanta i setanta i així d'aquesta manera recordem la nostra infància i adolescència, que encara que va ser dura, és més reconfortable i relaxant que veure el que actualment vivim.

 

El pou que tots sabem què hi ha

Però, segons el vent que bufa (llegeixis el que convé als mitjans), la flaire que surt d’aquest pou cada dia és diferent i el nou olor ofega al dels dies anteriors, malgrat que per als ciutadans de peu ens dóna la sensació que serveix per fer-nos oblidar els problemes no resolts, com per exemple el de La Llei de la dependència. És una vergonya tan gran que el que s'ha aconseguit durant tants anys com és la Societat del Benestar, se l'han carregat en un tres i no res. i la gent gran afectada, després de treballar tota una vida, es morirà sense cobrar ni un cèntim, i el que hagi de cobrar la misèria que li correspongui, s'haurà d'esperar dos anys i mig, i més dels mateix. Aquesta flaire està ofegada per malversació de diners públics o altres assumptes bruts que ara floten en l’ambient

Un altres olor que ha perdut intensitat és que no es troba feina, (I si no hi ha feina, no es cobra, no es pot pagar, no es pot arribar a final de mes, etc. etc.), o bé l’olor dels desnonaments que ara estan també mig aparcat o el de l'educació, o el de la sanitat, etc, etc

Les noves canalitzacions que esperem

En quin país Vivim?.
Veritablement no ho sé.

Espero que a no tardar es facin noves canalitzacions que donin solucions als problemes reals que els ciutadans de peu tenim i aquest pou es tanqui per sempre, i que els nostres fills i néts tinguin al menys una vellesa com la que encara ens queda nosaltres

Joan Arumí

Temps moderns

Per Nadal, teniem cura del "nostra Urbà"

Les persones  grans enyorem una mica la guàrdia urbana d’abans, a la que vèiem contínuament pel carrer. Ara s’ha perdut aquella proximitat. La policia municipal motoritzada passa ràpidament, sense tenir temps de parlar-hi i sense que tampoc puguin observar moltes de les petites infraccions que diàriament es fan a les ordenances, com carros de la compra i bicicletes lligades al mobiliari urbà, unes infraccions que no ajuden gens a la convivència ciutadana. 



Carret abandonat a la Gran Via

Les normes de conducta que no es compleixen fan créixer la sensació d’incivisme, una sensació que s’incrementa quan es troben bosses de deixalles o brutícies de gossos pel carrer, quan s’esquiven unes bicicletes que circulen per indrets inadequats, com la Rambla de Catalunya, sense que els ciclistes incívics rebin cap advertència, o també quan es veuen objectes, principalment testos de flors, penjant enfora dels balcons, sense que ningú els indiqui que cal col·locar-los a la part interior, per evitar accidents. Sense parlar de les moltes motos que, en carrers de direcció única, circulen per damunt la voravia, en dirección prohibida. 

Per mostra, un edifici del carrer Borrell

Si totes aquestes coses passen, és perquè ja no es veuen aquells guàrdies urbans que fomentaven la convivència a peu de carrer, al costat dels ciutadans. Ara la policia municipal circula tan de pressa, amb moto o amb cotxe, que no poden tenir temps d’adonar-se de les pretites coses que pels ciutadans són els problemas de dada dia.   

Pel que fa referència als semàfors, hi ha bastants ciclistes que no en fan cap cas, i en arribar a un encreuament travessen el carrer amb el llum vermell de prohibició, una incívica pràctica que també s’està encomanant a alguns conductors de moto, i fins de cotxes, i això ja és més lamentable. Segurament una major presència de l’enyorada guàrdia urbana ajudaria a frenar aquesta tendència perillosa. 



La Urbana s'ha motoritzat

Per això la trobem a faltar moltes persones grans, que malgrat ser conscients de que l’actual època de l’electrònica i l’informàtica, és diferent de la nostra, i que ens cal ser moderns i adaptar-nos-hi, no arribem a perdre mai la nostàlgia d’altres temps.

Miquel

Escrache

Escrache!

Sabem què és i què vol dir la paraula ESCRACHE? 

Segons Viquipèdia és un tipus de manifestació en el qual un grup d’activistes es dirigeix al domicili de qui volen denunciar davant l’opinió pública per uns fets o actituds que creuen no són correctes i que es manifesta amb actes com assegudes, càntics i xiulades, cartells, etc. (A La Vanguardia del dia 01/05/13, en Francesc de Carreras es pregunta “l’escrache és democràtic?”, pag. 15)


Aquest tipus de manifestació s’ha utilitzat molt en països de Sud Amèrica i Xile. Excepte en casos molt aïllats són actes pacífics, però són actes de pressió que segons com s’utilitzen ajuden a arribar a acords entre les parts o bé tenen un efecte contrari i  més aviat són contraproduents



La Sra. Cospedal dient de les seves

Fins ara la cosa no passava d’aquí, però ara, quan els afectats per les hipoteques (APH) ho han practicat davant de personatges públics o del govern, la cosa ha canviat. Des del govern han posat el crit al cel i. s’han dit coses molt gruixudes contra aquest col·lectiu, com relacionant-lo amb ETA, o com la Sra. Cospedal els va qualificar de “nazisme pur” i per acabar-ho d’arreglar ens diu que “El votant del PP deixa de menjar abans de no pagar la hipoteca” i altres coses conegudes, totes elles ridícules i que si No ens fessin plorar, ens farien riure.

És cert que en aquest tipus de manifestacions que acaben tenint caràcter polític, s’hi barregen elements incontrolats que més aviat els interessa armar gresca i provocar, que no defensar la idea que es pretenen pels convocants

Ara. la poli hi és present

Comprenc molt bé que els que han patit aquest tipus d’acció estiguin molestos o disgustats i que aquesta forma de fer els hagi contrariat. Però els hi voldria recordar que aquest fenomen no es nou. Fa molts anys que s’aplica i que hi ha moltes persones que no so són càrrecs públics que hi han passat, que ho han patit, i que com que només eren ciutadans, cap govern, ni els del Sr. Aznar, van fer res per evitar-ho i molt menys proposar normes o lleis per protegir-los. Era legal. Per favor, senyors del govern o polítics, el vostre estatus no us dona més drets que la resta dels ciutadans. I si els ciutadans de peu no en teníem cap, perquè ara els reclameu per vosaltres?. No parlo per fer un article bonic o populista, no. Parlo com antic afectat i conec molt bé tot el passa en aquest casos.

Joan  

Més de 50 i aturats

M’agradaria reflexionar sobre totes aquelles persones de més de 50 anys que es queden a l’atur. La seva esperança de vida es:

Exclusió social

a.) Començar a formar-se en una nova feina amb poques perspectives?

b.) Trobar feina?

c.-) Jubilar-se amb la pensió mínima? Potser han treballat i cotitzat en molts casos trenta anys. I en aquest cas, com sobreviure fins llavors?

e.-) Marxar a països on diuen que encara hi ha feina?

Estic una mica farta de veure als diaris que aquesta gent mai més trobaran una feina. Cada dia conec més gent en aquesta situació. Uns perquè viuen sols i no han adquirit deutes, intenten sobreviure amb els estalvis.  D’altres que tenen famílies que mantenir, fills en la majoria del casos, recorren a pares, avis, germans. La família esdevé la seva esperança més propera. El problema ve quan la situació de la família és tan precària que no poden aguantar-ho i no els queda res. Es veuen abocats a L’EXCLUSIÓ SOCIAL.

Avenços tecnològics

Quan els avenços tecnològics ens donen una esperança de vida de gairebé cent anys, no podem dir que a la meitat de la vida, als cinquanta, ja no podem fer res, no hi ha cap sortida. Si a la vegada que es demana una feina mileurista es llegeixen els diaris, s’escolta la ràdio o es veu per la TV que quantitat de persones estafen unes quantitats que molts no saben ni tan sols escriure en xifres. Si aquests lladres no van a la presó perquè allí només hi van els pobres. Potser estem pregonant la manca d’escrúpols.

Aturats de més de 50 anys

Una societat que deixa fora una part de la seva població té el deure de protegir-la i no em refereixo a donar-li ansiolítics o antidepresius. Sembla que als nostres polítics els preocupa l’atur juvenil, la prima de risc, l’ independència...Jo, sincerament, no puc suportar, escoltar que mai més trobaran feina. Allà molt amagat potser tinc UNA ESPERANÇA. Si tots pensem el mateix i som majoria, que ens ho impedeix? Hi ha prou amb la INDIGNACIÓ? Potser haurem d’anar pensant en fer un pas endavant.

Si us trobeu en aquesta situació, no abandoneu a la meitat de la vida. Lluiteu amb totes les vostres forces. SOLS (buscant feina, formant-vos de nou...) i ACOMPANYATS (no dubteu a recórrer a tot tipus d’associacions, voluntaris...). Per sort tenim una societat rica en voluntariat i en molts casos solidària. No oblideu que potser no trobareu una gran solució però que si busqueu sempre trobareu  UN VOLUNTARI AMIC.

Carme Prats

Dirigir nuestra propia vida

Si Voleu llegar l'article en català, feu clich AQUÍ 


¿Qué dirección escogemos?

¿ Si?, ¿no?, ¿ qué hago?, ¿ hacia dónde me dirijo?.

Cuando hemos de tomar una decisión importante, una decisión de esas que marcan un antes y un después en nuestra vida, y que si elegimos un camino, hay que renunciar a otro… es cuando tenemos que superar nuestras dudas y coger o no ese tren que la vida nos presenta y que si lo dejamos pasar…

Conviene valorar todas las posibilidades y saber, con certeza, cuales son nuestras prioridades.

En este laberinto se encuentra, hoy en día, mucha de nuestra juventud. Cuando tienen que elegir entre quedarse en su país sin trabajo, o salir al extranjero a buscarse la vida, resulta tan esencial superar las dudas con brío y luchar por lo que quieren con seguridad… pero por está la razón, hay que tomar una decisión racional o una decisión sentimental, esa es la dificultad, teniendo en cuenta que, sea cual sea la decisión tomada, nunca tendremos la certeza absoluta de que sea la acertada.

Cataluña està siempre en el mundo

Pienso que en estas circunstancias, las personas mayores que les rodeamos, tenemos que procurar darles esa seguridad personal que necesitan y ayudarles a superar sus dudas, para que puedan luchar por lo que quieren, hacerles ver que nada es para siempre, que pueden cambiar la trayectoria, sea la que sea, si no es la que les hace felices, que el error está en proseguir tozudamente si no les satisface y no les lleva a alcanzar lo que se han propuesto. Ayudarles a tomar la decisión con valentía, reposando las ideas y reflexionando para reducir la posibilidad de error.

Los que ahora marchan son persones cualificades

Pienso que las decisiones han de madurarlas y una vez que las han tomado, apoyarles para que se sientan seguros y respaldados, sabiendo, con certeza que detrás nos tienen a nosotros, como pared donde pueden apoyarse en un momento de flaqueza.

Que difícil, verdad?. Pienso muchas veces en todo esto y le doy mil vueltas…me duele y mucho.

Mary Luz

Dona gran i esport






Piscina del Club Natació Barcelona

Sóc la Roser Ponsati treballadora social jubilada, mare de set fills, esportista des del 8 anys com a nedadora, i altres esports com esquí, muntanya o vela. Sóc membre del Consell de la dona del districte Sarrià Sant Gervasi i també del grup DONES FEM. A nivell social sóc la presidenta de l’equip 65 “assistents socials jubilats”.

Del 7 al 10 de febrer d’engany, Barcelona va ser la seu dels XIX Campionats de Natació Màsters de Espanya a la piscina olímpica del Club Natació Barcelona, el meu club de sempre, i que hi nedo i competeixo des del 1939. 

Rebent un premi

En aquest campionat hi varen participar 1.100 nedadores i nedadors tots sèniors d’arreu d’Espanya, França i Itàlia. Les proves d’aquests campionats es fan o bé individualment als quatre estils i a diferents distàncies (50 metres, 100 metres,  200 metres i 400 metres) o bé col·lectivament amb relleus de 4 persones. Les categories s’estableixen a partir de 25 anys (pre-mastres) cada 5 anys una categoria diferent, fins la darrera de +85, tant en dones com homes.

Particularment en aquest Campionat, als relleus també hi ha les categories per anys sumats, que pot barrejar diferents persones de diferents edats. Per exemple hi ha la categoria de 4x50 lliures  +320, que son els anys que han de sumar com a mínim els quatre participants al relleu. Aquesta va ser una de les proves en la que vaig participar jo, que em varen comptar els meus 83 anys  juntament  amb la Anna Perez (80 anys), Montse Mecho (79 anys) i  Paquita Romeu (78). Amb aquesta participación vàrem aconseguir el Campionat, vàrem establir nou Rècord d’Espanya.



Les quatre guanaydores

A la foto us mostro les quatre campiones amb el president del Club Natació Barcelona

Individualment vaig nedar els 50 metres esquena, i vaig aconseguir el primer lloc a  la meva categoria de +80.




Aquesta soc jo, nedant

Com podeu veure, als meus 82 anys, encara segueixo en actiu nedant al meu nivell, participant en diferents campionats. Aquest mes de maig  participaré als Màsters de Catalunya a la Piscina de Sant Andreu i més endavant, al meu Club, el  Natació Barcelona, organitzarem el Nedador Complet Màster.

Com a únic consell, us diria que participar com a mínim en alguna activitat esportiva ja sigui natació, petites caminades... És bo per totes les edats.

Fins aviat, Roser Ponsati

Pacte del temps

Quin temps marca aquest rellote?

Aquest és el tema de treball que avui he llegit en la convocatòria que ha fet el Consell Municipal de Benestar, i, per no tenir cap antecedent del contingut del tema proposat, haig de dir que l’he interpretat a la meva manera, i m’ha causat sorpresa treballar un tema que per mi és esotèric, i com a tal és molt difícil, per no dir impossible, pactar amb el temps els dies de permanència de les persones en aquest món.

Quan era jove pensava que el temps era un esperit dolent que volia arrabassar-me la vida, i inclús un cop me li vaig encarar, escrivint:

“A on vas maleït rufià, la vida que m’arrabasses a on va a parar?

Què no veus que vell estic, per què no em sents?

O és que no em vols escoltar?

Si et trobés et voldria castigar, però ... pots estar tranquil,

ja que per més que et busco no et trobo,

mentre tu em mates poc a poc, fent el meu cos envellir.”

Les meves lamentacions pot ser que l’impactessin, perquè ara ja he passat l’edat mitjana de l’esperança de vida dels homes.

Sortida de sol a la platja

Quan vaig arribar a l’edat madura ho tingué molt clar, la lluita no ha de ser contra el temps sinó contra nosaltres mateixos, estimant i vivint cada instant en el moment, perquè la sortida de sol d’avui no la veuràs mai més, no es repeteixen els colors, ni les veus es repeteixen. La il·lusió i l’esperança de viure fan que siguem feliços i amb la felicitat el pacte amb el temps es dona per subscrit. La vida és bella i l’hem de viure, no podem estar pendents des de que venim al mon del dia de la nostre mort, perquè això seria la desesperació, no sabries que has de fer, i a la vida tens necessitat de fer moltes coses per enriquir l’esperit, perquè el nostre  pas per aquest món tingui un  sentit noble i solidari amb tota la humanitat.

Responsables i solidaris

Aquests raonaments no volen dir que no hi pensem en la mort, i tant que hi hem de pensar!, doncs això ens estimula i ens incita a no deixar per demà el què podem fer avui, ens dona més responsabilitat, i fa que tinguem molta cura perquè les nostres accions i treballs de cada dia siguin de més qualitat i de més responsabilitat, com ho podem apreciar tots nosaltres que en arribar a la edat adulta ens vàrem bolcar per ajudar no sols als nostres familiars amb el què els hi podem ser útils, sinó també participant i col·laborant amb les associacions de gent gran, per ajudar als seus afiliats a trobar una bona relació social, activitats i recolzament sense esperar cap compensació ni benefici propi, sols volem dolar-los il·lusió i esperança, que és el goig i la felicitat de la vida.

Josep Maria V